La música,
a més de ser una manifestació cultural i artística, és el fruit d’una intuïció
creativa, que s’expressa en el temps i en l’espai. La finalitat d'aquest art és
despertar una experiència en l'home, estimulant el seu camp perceptiu, i
expressant sentiments, pensaments i idees.
Avui estem
familiaritzats amb els signes d’una partitura musical: el pentagrama, les claus
-Do, Fa, Sol-, els ritmes -binaris, ternaris, mixtes-, les
notes -Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si-,
les figures musicals i els seus silencis -rodones,
blanques, negres, corxeres, semicorxeres, etc.,- els temps -moderat, andante, lent, allegro, etc.-
i les altres notacions musicals -sostinguts
o diesis, becaires, bemolls, etc.-. D'aquesta manera, pareix que les
coses relacionades amb l'escriptura musical han estat sempre les mateixes i no
ens adonem que són fruit d'una evolució al llarg de la història.
Al principi, la transmissió dels cants en la música
occidental va ser oral, es memoritzaven i es transmetien d'unes persones a unes
altres, de forma que per a evitar que aquestes composicions s’oblidaren, va
sorgir la necessitat d’escriure-les.
Els grecs van
posar en pràctica sistemes de notació musical que, més tard, van adoptar els
romans. En Bizanci -Música Bizantina- també va assajar diferents grafies musicals, però fins a l'Edat Mitjana, no es va trobar l'origen de l’actual notació musical, època en la qual en els monestirs, els monjos van descobrir la utilitat d’escriure les melodies dels himnes
religiosos, en lloc de glossar-los oralment. En aquest període, sota l’impuls
de Sant Gregori Magne, i amb l’intent d’estructurar el Cant Gregorià, van sorgir diferents tipus de notacions: pneumàtica,
dasiana, alfabètica, aquitana, pentatònica ... La notació més important serà la
notació pneumàtica.
Les nostres
notes, les nostres pautes, provenen del cant gregorià. Els pneumes (S.VII-VIII), no tenien una clara
representació ni definició de l’altura tonal de les notes. Més tard es van
inventar les línies per a indicar altures musicals fixes. Dues en principi -roja i groga- i poc a poc, anar
augmentant-les fins arribar a les cinc línies i quatre espais en què actualment
està configurat el pentagrama.
El nom de les
notes i el tetragrama -utilitzat en la
música gregoriana- s’atribueix
al teòric medieval Güido d’Arezzo (990-1050), que glossant l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista,
escrit per Paulus
Diaconus (720-797), va organitzar l’escala musical amb els versos:
Ut quéant láxis, resonáre fíbris,
míra gestórum, fámuli tuórum, sólve pollúti, lábii
reátum. Sáncte Ioánnes
és a dir
Perquè les
nostres veus puguen cantar les seves admirables gestes, guia els llavis dels
teus serfs. Sant Joan
Al segle XVI, amb la finalitat de completar
l’escala musical, es va recórrer al mateix himne que d’Arezzo va utilitzar, i escrivint les
inicials de sant Joan, -Sancte
Ioannes, SI- es va
formar la setena nota completant-se així l’escala musical tal com avui la
coneixem. Afegir que el nom de la nota -Ut- es va canviar per -Do-, nom tret del
músic italià G. B. Doni.
El tetragrama és el conjunt de quatre
línies horitzontals i tres espais sobre els quals s'escrivien els signes que
servien per a determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La
posició de la nota sobre una de les línies o un dels espais, indicava l'altura
i el nom del so que s'havia de tocar. Aquesta invenció va ser molt important ja
que va permetre anotar l’altura de les notes d’una melodia, lliurant-la de la
dependència oral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada