 |
| Música per a una ciutat assetjada - 1937 Crònica del concert a Alcoi de la Banda Municipal de Madrid |
El treball que tenen vostès davant i que tinc el plaer de prologar, em consta que és el fruit de dies, mesos i anys de meticulosa recerca.
Vicent Agulló Pérez, l'autor,
buscant dites, parèmies, refranys i anècdotes de música i festa, ha parlat amb
molta gent i escarbat en llibres, vells i nous. Ha rebolicat molts papers als
arxius, des dels antics de pols i prestatgeria fins als moderns i sofisticats,
la informació dels quals viatja amb un clic d'un a altre continent a una
velocitat d'espant. I tot per tal de compartir generosament i reviure les més
de 5000 parèmies que ha arreplegat a l’àmbit de les llengües què, com ell diu a
la presentació del seu treball, compartim.
Un recorregut,
que sota el títol Música, Festa i Parèmia, ens porta des del Rosselló i
les Illes Balears, passant per tot el País Valencià fins al Baix Segura i el
Carxe. Una riquesa lingüística que ens parla de mestres, músics, i dels
diferents instruments, tradicionals i moderns. El cantar, ballar i les
celebracions festives tradicionals, laiques i religioses, també tenen el seu
apartat, així com els versos, cançons, endevinalles, fins i tot una aportació,
especialment delicada, sobre els animalets que emeten cants.
L'autor ens obri
la porta del seu llibre amb un hospitalari “Benvinguts i ben trobats” que a mi
em recorda un taulellet que tenia la meua avia a la porta de casa amb la
solemne llegenda de “Benvingut siga qui a aquesta casa vinga”. Vicent Agulló
ens obri, doncs, la porta de la seua casa i amb tota la cordialitat del món ens
acompanya pels amagatalls afectuosos, amables, curiosos, graciosos, sarcàstics
i irònics dels nostres refranys i dites musicals i festives,
Conec a Vicent
des de sempre. A principis dels anys seixanta els nostres pares, ens van fer
coincidir atzarosament, quan teníem, a tot estirar, sis o set anys, en una
escola de música situada al sostre d'Alcoi, al carrer Sant Vicent. Allí, uns músics
entranyables, com eren i continuen sent Pepe Almería Gisbert i Bene Ripoll
Martínez com també el nostre director de la Banda de llavors Antonio Mompeán Valenzuela, que tots ells ens donaven classes de música solfejant en el vell mètode de tapes
grogues d'Hilarión Eslava i a força de repetir i repetir, al remat, ens
apreníem les lliçons de memòria.
Al llarg d'un
grapat d'anys, dues vegades a la setmana, les velles instal·lacions que
aleshores ocupava la Unió Musical d'Alcoi es van convertir en el lloc idíl·lic
d'encontre on vam conjuminar l'aprenentatge de la música amb el conreu d'una
amistat que hem aconseguit mantenir fins avui dia.
Personalment, sóc músic de banda abans que altres coses i estic ben segur que Vicent també ho és. Sóc un músic de banda, fill d'un músic de banda, amb la imatge del meu pare gravada a la memòria, assajant assegut front el faristol.
 |
| De dreta a esquerra, tots bons amics: Àngel Miró, Juan Tomás Silvestre Ernest Llorens, Pep Ripoll i Vicent Agulló. Estadi Chamartín - Abril 1974 |
A l'acadèmia, com llavors es coneixia l'escola de música, vam fer els primer amics (afortunadament en conservem alguns encara) al mateix temps que es meravellàvem al veure als músics més majors fent màgia amb uns instruments bastant vells i esgavellats. Dic màgia perquè no hi havia res més sorprenent per a nosaltres que comprovar com uns llavis pegats a un antic i aparatós instrument ple de tubs o claus foren capaços de produir sons tan fantàstics i tan bells.
Vicent va ser
sempre un bon músic, bon amic i bona persona. Des de xiquet, la seua salut no
ha estat com per a tirar coets, sempre embolicat entre històries de metges,
però sempre ha sigut un home molt fort, temperamental, nerviós i amb una mica
de mal geni, tot cal dir-ho, però realment és el que es coneix com “un tros de
pa”. Davant qualsevol proposta o petició se solia despatxar de seguida amb un
no quasi automàtic, però a rengló seguit, gairebé sempre, la negativa inicial
se solia baratar per un si incondicional.
De sempre, la
música ha estat un dels motius més importants de la seua vida i ho dic de debò.
El recorde, com si fóra ahir, amb el clarinet i el sempitern mètode Klosé sota
del braç. Mai he oblidat les sessions d'exercicis de canvi d'octava, tantes
vegades compartides i les de notes tingudes, que es feien eternes i
inaguantables. Després, quan la salut li va aconsellar dosar esforços, va
canviar, sense pensar-ho massa, el clarinet per la percussió.
Sempre he estat
coneixedor de les seues bones aptituds musicals, però van haver de passar
alguns anys fins que ens va descobrir la seua passió i bons vímets per a
l'escriptura. Va ser, he de reconèixer-ho, una vertadera sorpresa el seu
acostament al món literari i els seus secrets.
Vicent, malgrat
no haver estat mai músic professional i guanyar-se la vida en altres menesters,
sempre va ser músic, però dels quals no aspiren a un altre benefici que no siga
el plaer, el goig i la il·lusió per la pròpia música. Quan la vida li va fer
decidir deixar la música diguem activa, es va buscar una altra ocupació
musical, al seu parer i gust, encara molt més gratificant: degustar la música,
convertint-se en un assidu assistent, dels de primera fila, generós crític
musical de quasi tots, per no dir tots, dels concerts de la seua banda.
Des del 2007 és
autor de més d'una quarantena d'amplis i minuciosos comentaris musicals,
publicats als mitjans de comunicació locals Pàgina 66 i el Periòdic Ciudad, així com al seu propi blog, sobre diferents concerts de
la Unió Musical d'Alcoi, vàries aportacions sobre la seua història amb
referències a algunes actuacions de certa rellevància, així com interessants
reflexions musicals. Tots aquests articles estaria bé pogueren recollir-se en
una col·lecció, que sense ser massa extensa, seria fidel crònica d'un període
interessant de la vida de l'esmentada societat musical alcoiana.
També podem
llegir interessants aportacions seues en les revistes Música i Poble de la
Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, Lilia, de
l'Arxiconfraria de la Verge dels Lliris d'Alcoi, així com en la Revista de les
Festes de Moros i Cristians que edita l'Associació de Sant Jordi d'Alcoi.
Recomane la
visita al blog personal de l'autor on es pot llegir tota la seua feina
literària http://vicentagullo.blogspot.com
Per a concloure, felicitar
a Vicent Agulló Pérez per aquest magnífic i acurat treball de Música, Festa i Parèmia, que paga la
pena llegir, De ben segur ens farà gaudir a tots i totes els que estimem la
nostra música, les nostres festes, les nostres tradicions i la nostra cultura.
Ernest Llorens Climent
-- -- -- // -- -- --
Ernest Llorens a més de ser un entranyable amic i músic:
En la Societat Unió Musical d'Alcoi és instrumentista de clarinet.
Va desenvolupar el càrrec de President al llarg de 14 anys i posteriorment va ser nomenat President d'Honor d'aquesta Societat.
En els actes "Cap al Centenari" que es van organitzar per celebrar el dit esdeveniment durant els anys 2005 - 2006, va coordinar tots els actes programats tan socials com musicals d'aquesta històrica celebracio.
Va ser membre de la Junta Directiva de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) de 2006 a 2014, sota la presidència del també músic alcoià Josep Francesc Almeria Serrano.
Ha elaborat i ha exposat diverses ponències sobre temes d'interès musical i social com a directiu de la FSMCV.
Autor de diversos treballs de recerca i d'investigació, aquests han sigut publicats per diversos mitjans de comunicació com la Revista "Música i Poble" que edita la FSMCV, Revista de Festes de Moros i Cristians que publica l'Associació de Sant Jordi d'Alcoi, Periòdic El Nostre Ciutat d'Alcoi, Revista de Festes de la ciutat de Castalla, etc.
Le seua activitat professional l'ha desenvolupada com funcionari de carrera de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, amb l'especialitat de Mestre d'Audició i llenguatge destinat al Servei Psicopedagògic Escolar d'Ibi.
Com a cloenda, destacar què aquesta és, una resumida però important trajectòria social i musical d'Ernest Llorens Climent.
Salut i Música
Vicent Agulló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada